Una ciutat per al record

“Deixant allí i continuant durant tres dies cap a l’Est, arribes a Diomira, una ciutat amb seixanta cúpules de plata, estàtues de bronze de tots els déus, carrers pavimentats amb plom, un teatre de cristall i un gall d’or que canta cada matí en una torre. Totes aquestes belleses ja seran familiars al visitant, qui les haurà vist també en altres ciutats. Però la qualitat especial d’aquesta ciutat per a l’home que allí arriba en una nit d’estiu, quan els dies són cada vegada més curts i els llums multicolors s’encenen alhora que s’obren les portes dels llocs de menjar i des d’una terrassa crida una veu de dona *ooh !, és que sent enveja cap als quals ara creuen que han viscut una nit idèntica a aquesta i que pensen que eren felices en aquell moment . “

Ciutats i Memòria 1 (Italo Calvino, Les ciutats invisibles, 1972)   En l’article d’aquest mes anem a parlar d’una ciutat molt especial. Però primer parlarem dels seus habitants, que són més especials encara. La majoria dels quals aquí habiten són com tu que estàs llegint això i com jo que ho estic escrivint. Lletjos, macos, alts, baixos, ulls negres, verds, blaus, més grossos, més flacs. Si viatges a aquesta ciutat, podràs trobar-te amb qualsevol: Casats, vidus, solters, amb o sense fills, amb vides vibrants o potser avorrides. Viatgers, inquiets, serens, intrèpids, cauts, valents, temorosos, apassionats. El curiós d’aquesta destinació és que amb qui allí et trobis tindrà alguna cosa en comú. La ciutat en qüestió està als Països Baixos i es diu: “ Dementia Village ”

La idea inicial va sorgir en 1992 de la mà de Yvonne van Amerongen una treballadora d’una residència d’ancians. Yvonne creia que les persones amb demència preferien actuar amb l’entorn que estar asseguts veient la tele o simplement deixant el rellotge córrer sense res que fer ni pensar. Aquesta idea cada vegada prenia més força i, gràcies a la seva obstinació, l’any el 2009 Dementia Village va obrir les seves portes. Dissenyada pels arquitectes Molenaar & Bol & Van Dillen. La ciutat està constituïda per dos blocs d’edificis de maó cara vista i compta amb supermercat, Supermercat Dementia Village. Foto d’Anita Edridge. perruquería, teatre, cafè i restaurant on els pacients es poden moure lliurement doncs pràcticament tots els que allí treballen són personal metge (metges, infermeres, auxiliars, treballadors socials, etc.).

La construcció de “Dementia Village” va tenir un cost total de 19.3 milions d’euros dels quals, 17.8 van ser aportats pel govern local i la resta ho van aportar organitzacions locals. Una altra forma de finançament consisteix que el teatre i la cafeteria estan obertes al públic en general, de manera que s’aconsegueix un doble objectiu: finançar-se i que la gent que allí habita interactui amb tot tipus de persones. Això, sens dubte, és un altre aspecte cap a la integració en la vida diària en contraposició a l’aïllament que sofreixen la majoria de persones amb Alzheimer o demència. La ciutat compta amb 23 cases on viuen 7 persones per cadascuna d’elles. A més es recreen 7 ambients perquè qualsevol que sigui la procedència o gustos de les persones puguin escollir l’ambient on més integrats se sentin. Els ambients són Stadse, per a aquells acostumats a viure en ciutats, Goois i, per a aquells amb sentiment més aristocràtic, Ambachtelijke per als acostumats a treballar com a artesans o comerciants, Indische, per als provinents d’Indonèsia i les antigues colònies Índies, Huiselijke per a mestresses de casa, Culturele, per a aquells amb profunda relació amb el món del teatre i cinema i Christelijke per aquells para els que la religió és un aspecte essencial en les seves vides ja siguin cristians o d’una altra religió.

Perquè la vida en Dementia Village sigui el més propera a la realitat que precedia als seus habitants no solament el disseny interior de cadascun dels ambients està adaptat a l’estil de vida que d’ell es desprèn, sinó també la música que sona en cadascun d’ells. Però això no és suficient en Dementia Village per fer la vida dels seus habitants el més confortable possible: els cuidadors porten roba de vestir adaptada al rol que exerceixen en cadascun dels ambients. En l’ambient de classe treballadora simulen ser veïns, mentre que en a l’ambient de classe aristocràtica porten roba de cambrer/a o criat/ada. Els residents dins de cada casa tenen la seva pròpia habitació i comparteixen amb la resta el menjador, el saló i la cuina. A més i de nou amb l’objectiu que els residents se sentin útils i actius en el seu moment a dia, aquests van al supermercat per fer la compra amb la qual es prepararà el seu menjar i ajuden també a les cuineres/us a preparar-la com si estiguessin a la seva casa i fins i tot a fregar.

En les portes no hi ha panys i els residents tenen la llibertat de passejar per la “ciutat”, parant-se si ho desitgen en el supermercat, el teatre o el cafè.

Malgrat tot això el personal mèdic i en general no enganya al pacient si aquest pregunta en algun moment on es troba. Li deu tractar d’explicar amb sinceritat les característiques del lloc on es troba i l’objectiu del mateix. En definitiva, Dementia Village està concebut com un espai que simula la realitat sota control mèdic, amb la finalitat de que les persones que sofreixen Alzheimer i demència puguin sentir-se útils i integrades. Així que si a aquesta ciutat viajais i visitais la seva Cafeteria o Teatre ja sabeu que us trobareu amb gent com la teva que aquestes llegint i com jo que ho estic escrivint, és a dir, amb molt a fer i amb molt que viure. Gens més, gens menys.

“I el que roman és la meravellosa vida que solíem viure i que encara volem viure-la. Gens més, gens menys.”

Dementia Village Architects.  

Link d’interés: http://dementiavillage.com